Baixada en cotxe des de Barcelona fins a Cabo de Gata:
Anem a fer el nostre bateig de Submarinisme (1ª immersió) i ens acostem al poble de Carboneras, d’Almería, on hi tenim el centre contractat. És un paratge paradisíac protegit on passarem les vacances de Setmana Santa.
El viatge són 740km., o sigui set hores de cotxe, amb parada per dinar entremig.
I quina és la meva sorpresa al llarg del trajecte?
Doncs que la gran part del recorregut és a través de carretera vora el mar i aprop de poblacions, barris, urbanitzacions, o succedanis.
Mentre comencem a baixar jo em vaig indignant amb algunes àrees construïdes que vaig veient vora l’autopista.
Sense obviar que ja sabia que veuríem Oropesa, Benidorm i d’altres.
Encara que ja coneixedora de petites certeses, la novetat és no ser capaç de veure trams de platja lliures d’edificació, però el més important inclús, el més punyent és no poder comprendre perquè m’ataca l’estómac tot aquell desgavell fins que arribem a Múrcia.
I és a les afores de la ciutat de Múrcia, on poso nom al problema.
En un petit tram de carrer veig una casa d’una família, al costat un edifici de varies plantes i per a varies famílies, tot paret per paret. Creuant el carrer hi ha una nau industrial d’alguna empresa petita. I, i aquí ja és el ressopó, per sobre de tots aquests edificis variats hi sobrevola una línia d’alta o mitja tensió! Brutal!
Com s’ha permès que això passés?
Qui “regula” o “no regula” tot això?
Com es pot estimar tan poc un territori per fer-hi tants abusos?
Simplement recordar que amb un mínim establiment de zones per usos i tipologies edificatòries ja soluciones la meitat del problema: cases amb jardí aquí, edificis d’habitatges allà, zona industrial més enllà.
Molt bé.
I la línia elèctrica?
Bé, o la urbanització s’havia de separar de la línia, uns metres segons el que estableix la normativa en tema de mínims per a la salut humana…ni a sota, ni al costat hi pot viure ningú, és obvi.
O suposant que la línia fos posterior a la urbanització, llavors no podia passar per allà, sobrevolant el cap de ciutadans europeus.
La meva indignació i mal d’estómac es desborda tot pensant en la baixa qualitat de vida de la gent del barri per culpa d’una mala planificació o per manca d’aquesta.
La deixadesa de tenir carrers, però no voreres, ha d’afectar a la gent d’una manera implacable: peatons, famílies amb cotxets, ancians amb crosses, persones amb cadira de rodes, atletes, …es juguen la vida cada dia en un entorn hostil.
El poble o els gestors públics no hi volen fer res?
Jo crec que amb voluntat, organització, i planificació es poden anar arreglant coses.
A vegades no calen grans pressupostos, i es pot començar per vincular les noves urbanitzacions a aprovisionaments previs de diners i projectes que permetin el desenvolupament d’àrees amb aquestes premisses.
Començar avui el que volem que sigui demà!
Olga Guday